Els meus pares, sí és una peça metateatral i metabiogràfica sobre la fragilitat de la memòria i la dificultat de ficcionar un fet abismal: l'exili i l'última dictadura argentina. Entre el mite i el record, algunes músiques i el silenci, fem l'intent de reconstruir un fet real... I sempre les peces sempre ens queden desmuntades. Amb Marta López; Sabina Witt; Lucas Ariel Vallejos; Dramatúrgia i direcció: Victòria Szpunberg; Col·laboració en la direcció: Ricard Gàzquez: Ajudant de Direcció: Judit Porta.
El meu avi no va anar a Cuba s'ha projectat al Festival Grec, el Festival Ulls i el Festival Teatro por la Identidad.
1 comentari:
Hola Judit,
Ahir vaig dinar amb una amiga, la Pili, i em va dir que un dia estava tan avorrida que es va dedicar a posar els noms dels antics companys de classe al Google per esbrinar què se’n ha fet de les seves vides. Va descobrir que un dels antics amics participava en curses de cotxes però no guanyava mai, un altre tenia un judici pendent per furt, d’altres noms, la majoria, no apareixien. La Pili semblava desil•lusionada. Avui he provat sort, he cercat mitja dotzena d’antics companys i he trobat unes quantes referències del Valentí Jové. Tal com era d’esperar la seva vida avança pel trajecte que ell mateix va assenyalar des del pupitre de l’institut, en la web de l’empresa que dirigeix es pot llegir: “Ingeniero de Telecomunicaciones por la UPC y MBA por ESADE ha cursado la especialización en innovación tecnológica y finanzas en la Universidad de Nueva York (NYU), en la escuela de negocios Leonard N. Stern School of Business. Valentí Jové ha trabajado en el ámbito de internet desde 1996 y tiene amplia experiencia en la gestión de sistemas de información e infraestructuras de telecomunicaciones.” Bravo! Tinc que dir-li a la Pili, no podré evitar inflar una mica el currículum del meu amic, l’any 96 no va ser el de la bombolla tecnològica?
Ben mirat, però, quan les expectatives es compleixen l’alegria dóna pas a la decepció, s’entra en un silenci trencat pel “i ara què?”
Per això he insistit en la meva búsqueda i he teclejat “Judit Porta” i ha aparegut el teu blog, visca! Ara em puc imaginar una antiga companya de classe, la que es seia al fons a l’esquerra, llegint a casa, escrivint en el seu blog a les quatre del matí, comentant una pel•lícula a la sortida del cinema, en un carrer de Gràcia. Ha estat com acompanyar-te del bracet durant una estona fent un salt d’un lloc a l’altre. L’expectativa puntual i resolta del Valentí Jové ha donat pas a un recorregut de petites sorpreses i suposicions sense resposta de la Judit Porta. És per això que t’animo a continuar amb el teu Blog.
Publica un comentari a l'entrada