Ràdio

Treballo en una peixera de sons habitada per persones. Persones que transiten cada dia. Entren, emeten sons i surten. Jo sempre hi sóc. Les miro. No em miren. Les observo. No m'observen. Treballo en una peixera de sons a penes intel·ligibles. Boques que es dilaten, llavis que es remullen per expulsar vocals, consonants, lletres, síl·labes, paraules, frases, oracions... Peixos de braços i cames escamats i boques enormes llefiscoses que articulen vocables bavadissos.
No el netejo, el vidre, el de la peixera. Els mots no embruten però entelen!

Contes a la carta

Us proposo microrelats a la carta. Petites dosis de ficció a partir de la idea o elements que em proposeu.
Un mini espai a la xarxa per crear illots de ficció, representacions de realitats fragmentades.

Un brot de verdíssim
Tot es veu tan lluny. Des d'aquí. Sobre d'aquests braços cargolats per l'edat, empolsinats per l'aire. Sec. I al final de la branca, a l'alçada dels meus ulls, bressolat per la brisa un petit brot de verd, de verd verdíssim. M'estiro per arrancar-lo i guardar-lo dins la butxaca. Els dits s'estiren i la mà em tremola. Sota meu, tot es veu tan lluny. La terra groga de sed em sembla inaliable. Ara els peus també em tremolen. I si no puc baixar? Miro el brot mentre el peu dret i la mà esquerra s'allargassen atravessant el cos i el tors de l'arbre, fins a tocar la terra assedegada i el petit brot de verd verdíssim que, tot de sobte, es torna negre carbó. Un crit em fa ballar. "No toquis el brot. No toquis el brot de la figuera". M'ordena baixar. L'olor de les brases em criden a taula. Però tot es veu tan lluny. Des d'aquí. Estiro el peu que tremolós es nega a tocar el terra eixut. Fins que uns braços carnosos, foradats per petits socs de greix, m'aupen. Tot es veu molt diferent. Des d'aquí. Tret del brot que continua verd verdíssim

Avui "no em bufis"
Per què bufa? Mentre dic per què bufa, bufa. Em bufa. En majúscules. EM BUFA. Per què? No exhala fortament a causa d'un treball físic d'intensitat greu; No exhala forta i constantment a causa d'un registre alt de temperatures; No exhala seca i fortament perquè algú li toca l'òbul de l'orella contra el seu desig. Res. No hi signe aparent d'elements hostils. Per tant, per què bufa? Per què EM BUFA? Un aire que m'arriba sense que hi pugui fer res, doncs encara no he reconegut la freqüència i direcció de les bafarades. I si li dic? Sabrà de què li parlo? Modificarà la freqüència i direcció de l'acció? La incrementarà? Per què cony bufa? Bufo, exhausta.

l'ahir d'avui "El botxí em convida a sopar".

Marie, Marie, em dic Marie. Hola?! Marie. Sí m'agrada. m'agrada És elegant, molt. La llum és.. forta. Les llàgrimes l'espeteguen per tota la sala. Són com estilets. Vi? Aigua. Vi? no, aigua tinc sed. M'agafa la mà, que tinc sobre de l'estovalla. Qui són? un, dos, dos, un, dos, tres, quatre, cinc ... vuit. Vuit a taula. Copes de cristall. Feia temps que no olorava a net. Crec que sangloto, però ningú sembla adonar-se'n. Però sangloto. Qui deu ser tota aquesta gent? Aquest restaurant .. no hi havia entrat mai, però el conec. L'havia vist des de fora. És car. Aquest mirall daurat colgat de la paret... fil són de fil. Què suaus! Però qui són? No em solta la mà. La té calenta. Ell m'ha dut fins aquí. Encara noto un petit ofec al coll. És per la caputxa. L'olor de la caputxa usada. Però qui són? Ell sí. El conec. Però ells? Elles? riuen. Riuen? Ella somriu, però el llavi superior li tremola. Fuma. Molt. Li tremola el llavi, i la mà, que també té sota una altra mà, la d'ell, ell d'ella, ell meu. El botxí em convida a sopar. La tortura continua. Fins quan?

Nada en la línea als Verdi

El curtmetratge "Nada en la línea" dirigit per Jesús Muñoz i Judit Porta es projectarà dins del Festival l'Alternativa que s'inaugura pròximament al CCCB a Barcelona."Nada en la línea" és una història entre la realitat i la fantasia sobre la no ben entesa bondat. Un viatge que mostra la feblesa humana en un món de realitat confosa.

7 històries per 7 pecats capitals. Avui dimarts...

Hem dedicat una setmana als 7 pecats capitals. 7 contes per explicar la vigència de la mandra, la supèrbia, la lúxuria, la ira, la gola, l'enveja i l'avarícia. 7 situacions per actualitzar els pecats que l'església va difondre per controlar els fidels.

La Ira

Em dic Loewe. Tinc..., tenia dues monedes, que m'has robat! I m'ho dius, així... "t'he robat!" com qui li diu a un imbècil, a un idiota que no sap distingir. Tinc..., tenia dues monedes, i les tornaré a tenir. Potser una més, tres, tres en tindré. Però no te les prendré a tu, seria massa fàcil i indolent, les hi robaré a la teva germana. Brutalment. La seguiré en sortir de l'escola, pel camí de l'escorxador, l'aturaré. "Ei Leila, com va tot?. Ei Loewe, bé" Llavors l'agafaré pel braç i sense dir-li perquè li trencaré d'un sol cop, sec, un cop, sol cop. I quan udoli de dolor, li demanaré si us plau tres monedes. I surtiré airós, triomfant, premi!

Dilluns passat... L'avarícia

Em dic Ferri Gold. Acabo d’adquirir un apartament de 250 metres quadrats al cor financer de Londres. N’he adquirit dos més. Shangai i Tokio. Àsia està en auge. Estic en actiu les 24 hores del dia. Els diners no entenen de temps, d’hores ni de descans. I ells són la meva vida. El conformisme és la malaltia de les nostres societats. Com a conseqüència vivim en un permanent

“subdesenvolupament”.

També hem passat per la supèrbia, la luxúria, la mandra, l'enveja i la gola.

Un silenci

Un silenci sentit a Anguita, un poble de Castella, on els ritmes són orgànics. Un moment del capvespre o l'inici d'un nou dia, tan se val. Un silenci que també va poder sentir Mio Cid, que va transitar per aquestes terres i en particular per aquest poble de gent amable. Fugir de la ciutat espanta, sobretot perquè et sobreve la sol·litud i la reconciliació amb un mateix es fa obligada.
Proveu-ho!